domingo, 13 de febrero de 2011

Architectural Landscape




A les nostres ciutats, la pregunta és, quin paisatge arquitectònic ens interessa... És que l’hi pregunten mai això a la gent?! El estil per tradició és molt eclèctic a Catalunya i sobretot a Barcelona, prima massa lo ultra modern, per ser el factor principal l’estalvi de costos sense respecte a la valuosa arquitectura autòctona, essència d’Europa. Les següents generacions no entendran que haguem fet servir l’espai urbà com a laboratori de disseny. Els exemples son varis i contundents: ÉS QUE ENS ESTALVIEM LA BELLESA?. Per exemple en el cas de l’auditori, mana la funcionalitat acústica interior per a una façana obertament hostil i aspra. Aquesta és la feina dels urbanistes i arquitectes, però hi han múltiples opcions per l’embelliment: per exemple un retorn al Classicisme, al Romànic, al Gòtic, o al Modernisme per ser estils històrics d’aquesta terra. Desitjable seria amb paràmetres sostenibles, és a dir amb materials nobles com la fusta, la pedra natural i major predomini del verd, que ho faria molt més acollidor i relaxant. No estem parlant de un estil idealista, però si de millorar la estètica de cara als habitants i disminuir llur estrès visual, ja de per si considerable per la alta densitat de població. Hi ha poc compromís amb l’art heretat de forma patrimonial, com antigues faroles i façanes irrecuperables… S’ha de donar un pas més enllà cap el respecte de lo genuí, tornant a les fonts originals de inspiració, si cal buscant els mitjans per finançar-ho, com amb espònsors privats. Es preguntaran Vostès perquè, ja que la afinitat estètica es quelcom molt subjectiu, conformes, però es tracta aquí de no decantar-se per a un estil o l’altre, si no de evitar la manca d’estil que no volem, que inclús agredeix la nostra sensibilitat, quan no la integritat física. Administració: no és evident que hem de afavorir la qualitat de vida, proveint un manteniment regular i adequat a totes aquestes les obres? No parlem de establir un nou patró estètic, ja tenim el pla mestre de l’Eixample. Es innegable el caràcter vertical de la nostra capital, donat el seu poc espai disponible, però es poden dissenyar i conjuntar edificis tant més harmoniosos en les seves línies i us, en benefici dels ciutadans que els han de fer viure, no suportar. No oblidem el cas de un conegut gratacels al port, que va haver de aplicar una sèrie de reformes estructurals per llei, donada la electricitat electrostàtica que generaven les seves instal·lacions. Hi ha hagut indemnització de cara als usuaris perjudicats? Com ho anomenem aquest absurd, ciutadans al servei de les construccions...? En altres països ja haguessin obligat a refer-lo, poder..